L'ALBINISME

L'albinisme és un trastorn genètic en què hi ha una absència congènita total o parcial del pigment d'un organisme, causat per la incapacitat de produir melanina.

En els humans i els animals, es caracteritza pel fet que tenen el cabell blanc, els ulls clars i la pell blanca lleugerament rosada. També es dóna en els vegetals, on els hi falta compostos com els carotens.

CAUSES:

L'albinisme és hereditari. Pot estar causat per mutacions a diferents cromosomes:

• Mutació recessiva al cromosoma X
• Mutació recessiva a una part del cromosoma 15 
• Mutació recessiva a una part del cromosoma 11 (albinisme més greu)

Cromosomes home sa

   

POSSIBILITATS DE PATIR ALBINISME:

• Si els dos pares són albins: hi ha un 100% que sigui albí. 
• Si un pare és albí i l'altre és portador, però no albí, hi ha un 50% que siguí albí i un 50% que sigui portador.
• Si un pare és albí i l'altlre no és portador, hi ha un 100% que sigui portador.
• Si els dos pares són portadors, hi ha un 25% que sigui albí, un 50% que sigui portador i un 25% que no sigui portador.
• Si un pare és portador i l'altre no és portador, hi ha un 50% que sigui portador i un 50% que no ho sigui.

TIPUS D'ALBINISME:

Hi ha dos tipus d'albinisme:

• Albinisme oculocutani: Es caracteritza per la falta de pigment a la pell, al cabell i als ulls. Les característiques oculars, poden variar depenen de la gravetat de l'albinisme.

               Individus amb el tipus 1 (OCA1A): Solen tenir el cabell blanc, la pell clara i l'iris                  translúcid que no s'enfosqueix amb l'edat.

               Individus amb el tipus 2 (OCA1B): Tenen el cabell blanc o groc clar que                              s'enfosqueix amb la edat, una lleugera pigmentació a la pell i l'iris blau que canvia                 a gris o a verdós amb el pas del temps.

• Albinisme total: La falta de melanina es troba a la pell (blanca), al cabell (blanc) i als ulls (rosats). Les persones que el pateixen, presenten també taques en forma de lluna als mugrons, al penis, a la zona anal i als llavis vaginals. Si es posen al sol, no es posen morenos, es cremen.

SÍMPTOMES:

Perquè tinguis la pell blanca i el cabell molt clar, no vol dir que siguis albí. 

Entre els símptomes, tenim fàcil cremades quan t'exposes a sol, problemes amb la vista com estrabisme, fotofòbia, etc.

CONSEQÜÈNCIES:

• És un procés crònic, per tant es necessita fer un seguiment de la malaltia.
• L'absència de pigment a la pell, dona lloc a poca protecció, cosa que genera risc d'insolació, cremades i a llarg termini càncers de pell.
• A causa de la poca pigmentació de l'iris, la visió és deficient. 

Però, malgrat tot, les persones albines poden portar una vida i tenir una salut normal sempre i quan utilitzin ulleres o lents adequades

En l'ambit social, pot causar problemes psicosocialsecundaris. L'albinisme pot ser una causa de discriminació i en certes comunitats de persecució. En zones on la gent sol tenir la pell blanca, els albins poden passar desapercebuts. Però a l'Àfrica, el constrast de pell és més important i això pot provocar a nens recent nascuts abandó, discriminació... i en gent adulta fins i tot la mort. També, pot ser una font de superstició. En algunes zones es creu que pot ser un senyal de maledicció familiar.

PERSONATGES FAMOSOS ALBINS:

• Cano Estremera

• Johnny Winter

• Hermeto Pascoal

CURIOSITATS:

• No s'ha de confondre l'albinisme amb el leucisme, és totalment el contrari.
• El 13 de juny és celebra el "Dia Internacional de l'Albinisme".
• A España, l'albinisme afecta entre 3000 i 4000 persones.
• Puerto Rico, és un dels llocs del món on hi ha més albins. 1 de cada 2000, pateixan la malaltia.
• El "Floquet de neu", ha sigut l'únic goril·la albí que ha existit, fins i tot se n'han fet pel·lícules.

LA CONTAMINACIÓ MARINA

Les deixalles marines, escombraries marines, desferres oceàniques o desfets plàstics són desaprofitaments d'ativitats humanes que accidentalment suren en llacs, mars, oceans i rius. Les desferres oceàniques tendeixen a acumular-se en els girs oceànics, sistemes de corrents rotatius i en la línia costanera.

Les persones porten llençant desferres al mar durant centenars d'anys. Tirem 8 milions de tones de deixalles cada any. Amb l'increment de l'ús del plàstic, la influència humana s'ha transformat en un problema, ja que molts tipus de plàstics no són biodegradables. El plàstic arrosegat per l'aigua és perillós, perquè suposa una seriosa amenaça per peixos, aus marines, rèptils marins i mamífers marins. 

TIPUS DE DESFERRES:

Una gran varietat d'objectes usats habitualment poden convertir-se en desferres marines: bosses de plàstic, globus, cordes, ampolles de vidre i de plàstic, encenedors, llaunes, fils de pesca, xarxes o fins i tot plataformes petrolieres.

Els estudis han demostrat que el 80% de les desferres marines són plàstic. Els plàstics s'acumulen perquè no es biodegraden com altres substàncies.

Xarxes fantasma:

Les xarxes de pesca deixades o perdudes per pescadors, també anomenades "xarxes fantasma" poden embullar peixos, dofins, tortugues marines, taurons, aus marines, cocodrils, crancs i altres criatures. Aquestes xarxes restringeixen el moviment, causant gana, infeccions i asfíxia en animals que necessiten tornar a la superfície per respirar.

Nurdles:

Els nurdles, també anomenats "llàgrimes de sirena", són unes boletes de plàstic de menys de 5mm de diàmetre. S'usen com a matèries primeres en la manufactura de plàstics i es creu que entren als ambients naturals per vessaments accidentals. També es generen pel desgast físic de desferres marines més grans. Els nurdles, s'assemblen molt als ous de peixos.

FONTS DE RESIDUS

Una vegada abocaques les desferres a l'aigua, es desplacen. Poden ser arrossegades pel vent o seguir les corrents oceàniques, i alguna vegada concentrar-se en girs oceànics on els corrents són més febles. Aquests girs, són nuclis de corrents marins giratoris que xuclen la brossa que arriba al mar.  La gran taca d'escombraries del Pacífic és un bon exemple. Comprèn una vasta regió al nord de l'oceà acífic plagat de desferres d'activitats humanes. Conté mes de 3 milions de tones de plàstic. 

La segona taca d'escombraries és la "taca d'escombraries de l'Atlàntic Nord".

Les illes situades dins des girs, freqüentment tenen les seves riberes costaneres degradades per les desferres, que inevitablement arriben a les seves costes. Un bon exemple  són les illes Midway i les illes de Hawaii. 

DEGRADACIÓ DE DESFERRES

S'utilitzen diverses tècniques gràcies a les organitzacions voluntàries per remoure i agrupar els residus marins. En comptes de netejar amb la mà, en algunes ciutats operen amb màquines netejadores de platges que recullen les escombraries dipositades pel mar al llarg de la zona costanera.

Aquestes activitats, es realitzen a llocs on les desferres són un gran risc per a la navegació.

Diversos tipus de "paranys d'escombraries" s'instal·len als petits rius que flueixen al mar, per capturar els desfets transportats per l'aigua abans que arribin al mar. 

ILLA DE HENDERSON

Un clar exemple d'aquest problema, el veiem a l'illa  de Henderson. És una illa deshabitada situada al mig de l'oceà pacífic a 5000km de distància del continent més pròxim. Les seves platges són patrimoni de la humanitat i acumulen 671 deixalles per m2. És el lloc del món amb més densitat de deixalles.

Tot això es deu, a que aquesta illa es troba molt aprop del gir oceànic del Pacífic sur. N'hi ha 5 arreu del planeta. 

Les deixalles poden tardar  molt en desaparèixer.

El vidre, per això, no se sap quan pot tardar. 

• Boyan Slat, és un noi que durant unes vacances a Grècia es va adonar que cabussant-se veia més bosses de plàstic que peixos. A partir d'aquí, va iniciar un projecte anomenat The ocean cleanup per netejar els oceans. Assegura que es poden netejar els plàstics dels oceans en 10 anys, i que amb el que es recollís es podrien fer productes de màxima qualitat.

Si cliqueu a aquest enllaç, podreu accedir directament a la notícia que van fer a TV3 sobre la contaminació marina.

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-vespre/telenoticies-vespre-17052017/video/5667916/

DIONEA

La dionea (Dionaea muscipula) o l'atrapamosques, és una planta de la família de les droseràcies i de l'ordre de les cariofil·lals. 

HÀBITAT:

Es originària del sud-est dels Estats Units, de Carolina del Nord i del Sud. Viu en entorns pobres de nitrogen, com pantans i aiguamolls.

Necessita un clima suau, amb hiverns poc freds. Si passa un hivern intens, es debilita i mor després de poc temps.

DESCRIPCIÓ:

És una petita planta carnívora amb un sistema d'atrapar insectes molt característic. 

Està formada per una roseta d'entre 4 a 8 fulles que sorgeixen d'una curta tija subterrània de forma bulbosa. Cada tija aconsegueix una altura màxima d'entre 3,5 a 10cm, depenent de l'època de l'any. Les fulles més llargues amb trampes robustes es formen normalment després de la floració.

Les fulles són vermelles o verdes, i les flors són blanques.

La pala de la fulla es divideix en dues regions: un pecíol de forma de cor amb capacitat de fer la fotosíntesis i un parell de lòbuls que formen la seva "trampa". La cara superior d'aquests lòbuls conté pigments vermells i les seves vores estan fisionades per pèls o cilis que s'entrellacen i eviten que la presa marxi. Si la presa que captura és molt petita, aquesta es pot escapar pels buits que queden entre els pèls, però si no ho aconsegueix al cap de 12 hores, que és quan s'obrirà la fulla, la presa continuarà movent-se dins de la trampa on farà que les fulles es tanquin amb més força i per tant, que faci la digestió més ràpid.

Quan es conreen a partir de llavors, la planta tarda entre 4 i 5 anys en arribar a la maduresa i generalment, viuen entre 20 i 30 anys si es troben en les condicions adequades.

CAPTURA:

El mecanisme de captura s'activa quan la presa fa contacte amb un dels tres tricomes en forma de pèl que es troben a cadascun dels lòbuls. Aquest mecanisme és tan especialitzat que pot distingir entre preses vives i estímuls diversos com gotes d'aigua. En el cas que sigui una presa, aquesta ha de tocar dos dels pèls en un interval de 20 segons o només un dues vegades molt ràpid, i després, els lòbuls es tancaran en 0,1 segons. 

La velocitat de tancament pot variar en funció de la quantitat de llum, mida de la presa i de les condicions de cultiu. 

DIGESTIÓ:

Si la presa no es pot escapar, la planta s'anirà ajuntant cada vegada amb més força fins que les parets internes dels lòbuls es toquin. Quan això passi, es formarà un "estómac" en el qual es produirà la digestió a partir d'uns enzims produïts per les glàndules dels lòbuls.

A partir de substàncies trobades en els lòbuls, l'insecte es reduirà a una closca quitinós trencant les membranes cel·lulars de l'animal.

CULTIU:

Les atrapamosques són molt populars, però molt difícils de cultivar. L'èxit del seu cultiu, és que després es pugui reproduir per ella sola al seu hàbitat natural.

Necessita un substrat lliure de sals minerals i una bona barreja de sorra de quars. El reg s'ha de realitzar amb aigua àcida i necessita una exposició a ple sol, ja que sense llum suficient, es debilita i mor.

La planta sempre ha d'estar en un sòl humit. 

La temperatura adequada és entre 18º i 26º a l'estiu i entre 5º i 10º a l'hivern.

Durant el temps d'inactivitat, els regs han de ser molt escassos.

CÒLIC NEFRÍTIC O RENAL

El còlic nefrític o renal és un dolor sobtat de gran intensitat que es produeix per la presència de càlculs o pedres a la via urinària. Habitualment, l'obstrucció passa a l'urèter, que és el tub que conecta el ronyó (òrgan on es produeix l'orina) amb la bufeta (òrgan on s'emmagatzema fins que es buida per mitjà de la micció). Aquesta obstrucció fa que lorina no avanci al llarg de la via urinària i que es quedi retinguda. Aquest fet origina un augment de la pressió dins la via urinària que és el causant de l'intens dolor. 

El dolor sol començar a la regió lumbar (zona mitjana-baixa de l'esquena) i es desplaça cap al davant de l'abdomen fins arribar als genitals. Pot anar acompanyat de nàusees, sensació de mareig, sudoració, coïssor a l'hora d'orinar i sang a l'orina. És un dolor que obliga al pacient a estar inquiet i a moure's perquè no troba cap posrtua que l'alleugi.

PREVENCIÓ:

Alguns dels factors lligats a l'alimentació que ajuden a prevenir aquest tipus de malaltia són:

• Prevenir el consum d'aliments rics en oxalats, com els espinacs, el te, els tomàquets i les mongetes.
• Evitar el consum exagerat de productes làctics com la llet i els formatges, (ja que això evita la formació de cristalls de calci).
• Prevenir el consum en excés de productes d'origen animal, com carns, ous, peix (ja que també posseeixen grans nivells de calci, ajudant així a la formació de càlculs renals).
• Evitar el consum irracioal de sal, dolços, alcohol, etc.

TRACTAMENTS:

En funció de la localització i la mida de la pedra, es poden plantejar diverses estratègies.

Si es tracta d'una pedra de mida petita (inferior a 5 mil·límetres) es pot plantejar esperar l'expulsió espontània si el dolor és controlable amb l'analgèsia. Si això no passa, o en el cas d'una pedra més gran, el tractament d'elecció és la litotrípsia extracorpòria per ones de xoc, en què una màquina externa genera una energia que es focalitza sobre la pedra. Aquesta tècnica, que es duu a terme de manera ambulatòria, produeix una fragmentació de la pedra de manera que es pot expulsar en petits trossos per via natural. Una altra tècnica és la ureteroscòpia, que s'ha de fer al quiròfan. Consisteix a introduir un instrument endoscòpic fi a través de la uretra i la bufeta fins arribar a l'urèter. Quan es localitza la pedra es fragmenta i/o es polvoritza mitjançant un làser, de manera que el pacient no ha d'expulsar els fragments a través de la micció.

En alguns casos no complicats, es fa una derivació urinària, la qual es pot dur a terme mitjançant dues tècniques diferents. La primera és la col·locació d'un catèter ureteral i la segona la col·locació d'una sonda de nefrostomia percutània.

COMPLICACIONS:

Si la pedra aconsegueix obstruir completament l'urèter, l'orina acumulada i no drenada afecta la funció del ronyó del mateix costat. Això porta a la lesió permanent d'un ronyó o bé a una completa pèrdua de la seva funció.

També, el mínim trànsit urinari pot causar una infecció que es pot complicar amb una sèpsia (síndrome d'anormalitats fisiològiques, patològiques i bioquímiques): febre, calfreds, dolor i inflamció de la pelvis renal. Si no es tracta, pot arribar a causar la mort.

En la història mèdica, aquest dolor és conegut com el més intens que existeix, i es presenta comunament en la medicina d'emergència com a un dolor pitjor que el part.